Aquest artícle és el primer de la sèrie "Aturem el país per a que no ens aturin el futur", sobre la necessitat d'anar a la vaga el proper dia 29 de setembre i seguir conquerint espais democràtics.

Fa un parell de díes, vaig publicar un "tweet", reenviat de l'escrit pel meu amic Xavier Monge -proper a l'esquerra independentista-, que denunciava que "s'ha de tenir barra per dir-se d'esquerres i anar contra la vaga general, davant la retallada social més gran en 30 anys."
Vía Facebook, el també amic però proper a CiU i tant sovint reaccionari com un home raonable, Joan Guasch em comentava que "també hi cap la possibilitat de ser d'esquerres i no recolzar la vaga general per les formes en que s'ha dut a terme..."

Trobo que la preocupació de'n Joan, malgrat ser infundada i equivocada, és força comuna, potser just per darrera de l'habitual i també equivocada "la vaga no servirà de res", i per tant em vaig veure emputjat a respondre-hi.

En primer lloc, no es pot dir un "d'esquerres" i no recolzar una vaga general convocada per defensar l'interès del conjunt de la ciutadania vers fórmules que porten ja 35 anys demostrant que no només no funcionen per aconseguir els objectius anumciats sinó que empitjoren la qualitat de vida de la majoria de la població. No es tracta doncs, de ser d'esquerres o no, sino de ser responsable cívicament i política. Aquesta vaga és una vaga en defensa del més bàsic, del dret a viure en pau, del dret a llaurar-nos el propi futur com a individus, i per tant també com a poble.

I en segon lloc, i aquí amplio la meva resposta original, la forma ha estat la que ha pogut ser pel moment d'especial debilitat del sindicalisme i les esquerres en general.
M'explico: fa uns deu anys que l'esquerra ha començat a recuperar-se de la debacle del darrer quart del segle XX, del continuu atac que porta patint desde les trinxeres del neoliberalisme des de fa 35-40 anys, tant ideológic-mediàtic (cada cop clamen més fort els poders contra els sindicats) com real (varen començar impulsant les seves aterradores mesures mitjançant brutals dictadures i les han fet estables mitjançant una cultura del consum boig que ens emputja a endeutar-nos continuament; però d'això en parlaré en una altre article).
Ens aquests deu anys, hem viscut la vaga general més fluixa de la actual "democràcia" espanyola (la del 2002), però també hem viscut com la UGT ha anat recuperant poc a poc (gairebé ni ha començat) la seva identitat i funció. És a dir, que malgrat sigui un sindicat impulsat pel PSOE i proper a aquest, és independent d'aquest i ha de defensar els treballadors independentment de la resta de grups de poder de l'estat.
Els sindicats mes petits que la UGT, començant per CCOO, eren conscients que una vaga general contra un govern del PSOE era difícil de convocar i més en la situació actual d'alienació de la classe treballadora, i han hagut de fer esforços i esperar a que la IGT s'unís al clam de vaga general i lluita sense rendició que feia anys que es sentia.
No ha estat, doncs, un retràs trivial, ni un moment fàcil per fer una convocatòria de vaga general, però sí es tracta d'una convocatòria necessària, feta amb voluntat d'aplegar al conjunt de la ciutadania, amb la responsabilitat d'haver lluitat per que el govern, la patronal i tots els anomenats "agents socials" acatessin la voluntat de la majoria de la població, que no té ganes de pagar en exclusiva una crisi que han generat majoritàriament els especuladors.