Fa un parell de setmanes vaig aconseguir descarregar-me el tercer capítol de la primera temporada de Shark, i guardar-me unes quantes hores durant uns dies per veure'm els onze primers, ja que no en vaig tenir ocasió quan La Sexta va emetre aquesta serie.

El plantejament de partida és bastant simple i no em va atraure gaire més que altres series d'advocats, raó per la qual no vaig posar-hi gaire esma en veure-la per televisió. A saber: Sebastian Stark és un advocat criminalista feroç, que pràcticament no ha perdut un cas en els seus més de 15 anys de carrera. Els seus clients són assassins rics, executius psicòpates, polítics corruptes i empresaris mafiosos; en definitiva, Stark -a qui els seus col·legues apoden Shark- s'ha fet ric defensant a indesitjables. La seva amoralitat li ha permès viure feliç tots aquests anys, fins que veu amb els seus propis ulls el resultat de la seva feina i cau en una profunda depressió. Quan és nomenat fiscal especial, Stark s'aferra a la seva oportunitat de redemció.

Com he dit, tot bastant normal, inclouent el format clàssic de judici per capítol on el concepte anglosaxó de batalla -legal- dóna per a bastant.

No obstant, quan La Sexta la va emetre no vaig caure -Viquipèdia solventa moltes d'aquestes faltes d'informació- en qui ha impulsat la sèrie dirigint el capítol pilot: Spike Lee. Com és possible (vaig preguntar-me) que Spike Lee s'hagi interessat en una sèrie d'advocats, més encara quan el seu protagonista és un fical missògin, masclista, amoral, etc?

En la resposta radica l'interès adicional que m'ha despertat: a través d'un producte hollywoodià (que és el tipus de producte més popular) i d'un personatge que evita posicionar-se èticament de forma profunda (com la totalitat dels protagonistes d'aquest tipus de productes, que es mouen tan sols per interessos propis i explicacions de menys de dues linies), poden introduïr idees d'esquerres, progrés i genuina democràcia -és a dir, el poble decideix- que poc a poc poden anar creant un sediment. Des del meu punt de vista aquest és el tipus de producte audiovisual que l'esquerra ha de promoure en les seves -de moment inexistents- polítiques culturals, ja que és la mateixa tècnica que usa el poder i que és la que converteix en normals comportaments per a mi aberrants, com el consum sense frè o l'explotació inqüestionada.