El passat 26 de setembre em van publicar el següent article al blog de cooperatives de l'Ara Emprenem:

Darrerament molta gent nova ha començat a participar des de les
places en nous i vells espais d’organització i transformació política.
Aquesta afluència de gent nova ha animat el debat, generant noves i
millors idees sobre com fer un món més democràtic i, per tant, més
lliure i just. Algunes velles idees s’han recuperat i, amb la
confluència de noves veus, n’han sortit reforçades amb més autocrítica,
més arguments i més raons. 

Una d’aquestes “velles” idees és que, malgrat molt reduïdes, hi ha
dues eines de transformació que tots els ciutadans tenim a l’abast i
que, malgrat no ens igualen, sí ens donen un cert poder d’influència
segons a qui les entreguem: parlo del vot i dels diners. 

Que el dret a sufragi que tenim s’ha d’exercir per poder canviar
l’actual sistema, i que s’ha de fer responsablement, és un assumpte que
milers de persones hem tractat al voltant de www.nolesvotes.org i us animo, si encara no ho heu fet ja, a passar-vos-hi i informar-vos-en perquè, avui, vull parlar dels diners.

Malgrat el nostre limitat poder econòmic individual en relació als
poderosos, som una majoria de la ciutadania els qui aportem la riquesa
real més gran: el nostre treball. D’aquest treball n’intentem atresorar
una petita part en forma d’estalvis -probablement en una entitat
bancària. I aquests estalvis, sumats als petits estalvis de molta més
gent, representen una quantitat de diners a tenir en compte, que poden
canviar coses a pitjor o a millor.

Podem anar a pitjor si continuem sent tan conservadors i avars i els
dipositem en entitats que financien empreses militars o d’armament, que
especulen amb matèries primeres, aliments o deute públic, a canvi d’un
miserable interès o regals pels quals és evident que l’entitat obté un
benefici molt més gran.

O podem fer el món una mica millor si retirem els nostres diners
d’aquestes entitats i els posem al servei de l’autèntica riquesa:
l’economia productiva i la justícia social.

Quan dipositem els nostres estalvis a l’economia productiva, de la
qual les cooperatives de treball en són el màxim exponent privat, no
només n’obtenim l’interès monetari que acordem sinó que n’obtenim molts
beneficis més: aquests diners serviran per generar nous llocs de
treball, augmentant les possibilitats que algú proper en situació
d’atur, pugui trobar feina. Amb una feina, aquesta persona no només
deixa de cobrar l’atur sinó que pot augmentar el seu consum personal (i
responsable) i generar així més feina i, per tant, més llocs de treball,
i per tant… Ja m’enteneu: un cercle d’economia productiva en comptes
d’una bombolla d’especulació. Si aquest cercle d’economia productiva es
basa, a més, en criteris democràtics i de justicia social, contribuïm a
fer un món millor.

Jo ja he decidit dipositar els meus estalvis al servei d’una
cooperativa de treball (una de la qual en sóc soci treballador, en
aquest cas) i us animo a fer un ús responsable dels diners, no només
consumint productes de cooperatives sino també dipositant els vostres
estalvis en cooperatives financeres i entitats ètiques (1) o, si sou de
caire “emprenedor”, a investigar quines cooperatives (2) són
mereixedores del vostre préstec.

(1) a Banca ètica trobareu
alguns noms d’entitats ètiques que operen a Catalunya. Us animo a
enfortir els projectes locals, participar-hi directament i observar com
fan millorar el nostre entorn ràpidament.

(2) al web de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya
hi podeu trobar un extens llistat de cooperatives de tot tipus. Cerqueu
aquells sectors que més us interessen i demaneu més informació a la
Federació o contacteu directament: estic segur que si teniu la intenció
d’ajudar a finançar un projecte de qualsevol tipus, se us obriran totes
les portes.

Recomendado por mi padre, que en la lectura de la maravillosa revista Sin Permiso se me suele adelantar, leo un párrafo de uno de sus últimos artículos sobre el movimiento surgido del 15M que me hace pensar en este discurso tan en boga en los últimos tiempos de que debemos dejar que nos gobiernen "los mejores" porque éstos no están vinculados a ninguna ideología, a menudo incluso afirmando que aquellos que participan en política como cargos electos no pueden ni podrán estar nunca entre los mejores.
Yo, como dijo Joan Herrera antes de las autonómicas, no quiero un gobierno de los mejores. Quiero un gobierno radicalmente democrático y que, si debo elegir un adjetivo que lo defina, sea justo.

Os cito el párrafo (y os animo a que lo disfruteis completo):

Se puede recordar que el socialista y resistente francés Pierre Mendès France identificó en 1957 dos formas de posible abdicación de la democracia republicana antifascista de postguerra:

"La abdicación de una democracia puede tomar dos formas: o bien recurre a una dictadura interna, sometiendo todos los poderes a un hombre providencial, o bien delega sus poderes a una autoridad externa que, en nombre de la técnica, ejercerá en realidad el poder político, porque en nombre de una economía sana se llega muy fácilmente a dictar una política monetaria, presupuestaria, social y, finalmente, una política en el sentido más amplio de la palabra, nacional e internacional".

Aquest darrer diumenge, la cadena Intereconomía va fer la seva pròpia marató solidària contra l’atur amb una recaptació d’uns 700.000 €, i això els va omplir d’orgull solidari.
El mateix dia els catalans vam donar més de deu vegades la xifra d’Intereconomía (més de 7 milions d’euros) per a que la Fundació de la Marató de TV3, la televisió pública de Catalunya, els invertís en investigar les malalties i lesions medulars i cerebrals. I això ens va omplir d’orgull solidari.
Fins aquest any 2010, perquè és possible que el nou parlament la derogui, gràcies a l'Impost de Successions, a Catalunya es recaptaven almenys 100 vegades més del que va recaptar la Marató de TV3. Sí, ho han entès bé: 700 milions d’euros.
I jo em pregunto on és l’orgull solidari d’aquest 5% més ric de la nostra societat, que des d’aquest any 2010 són els únics que paguen aquest impost, i que tantes ganes tenen de fer-lo desaparèixer.
Se n’adonen de quantes polítiques socials, quanta investigació i desenvolupament, quanta cultura, quanta inversió podríem mantenir si cada any recaptéssim 100 vegades el que va recaptar la Marató de TV3?
Jo me n’he adonat, i no vull veure com desapareix.

4/5 - Altamente recomendada

Finalmente he acabado de leerme "La doctrina del shock" el último libro de Naomi Klein, autora de "No Logo", en su edición en catalán ("La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre", Editorial Empúries).

El libro me ha gustado bastante, aunque odio las ediciones donde las fuentes y referencias no se citan a pie de página sino en un extenso apéndice al final del libro.
Evidentemente, la señora Klein no tiene por mucho que se esfuerce un discurso tan extremista -sin ningún sentido peyorativo, al revés- como el de Noam Chomsky, pero destaca por un análisis exhaustivo y muy logrado de lo que se ha venido a denominar neoliberalismo o, lo que es lo mismo, la política de defender con banderas liberales (libertad individual, sobre todo) acciones económicas y políticas absolutamente corporativistas destinadas a poner la riqueza de los estados en manos de una elite económica y aplicadas con un grado de violencia nunca visto.